Biada retorna a Barcelona

En ocasió de les festes de Santa Eulàlia el seguici del gegant Robafaves de Mataró estarà quinze dies a Barcelona convidat a la festa major d’hivern d’aquesta ciutat. S’allotgen des del 1 de febrer als baixos del Palau de la Virreina, on reben visites. D’aquí uns mesos, al juliol 2016, els gegants de Barcelona tornaran la visita i passaran a Mataró les festes de les Santes.

Aprofitem l’ocasió per entrevistar el capgròs Biada. Miquel Biada (1789-1848) sens dubte ha d’estar orgullós de retornar a Barcelona en qualitat de representant Mataró, dos ciutats que ell va unir amb el primer tren d’Espanya (1848):

Com ho recorda?

Allò va ser un episodi fabulós. Engegar aquell tren significava engegar tota una època de desenvolupament social i econòmic deixant enrere anys de creixement zero, per culpa del nefast rei Ferran VII i per les guerres entre la seva dona i el seu germà.

No va ser fàcil, oi?

Gens, la societat estava acostumada a tants anys d’atonia, de no fer res, d’anar tirant en la misèria…, que no esperava cap canvi. No hi havia hagut en molt temps una política de foment, de creixement, i el país estava endarrerit en tots els aspectes: educació, infraestructures, democràcia, indústria… Per això el tren, que costava una quantitat immensa de diners i que no es comprenia quina utilitat tindria, va topar amb l’oposició de gran part de la societat.

Es van quedar sols els promotors?

Be, hi va haver un nucli de convençuts que no va cedir a les pressions i va tirar endavant. Pensi que en el moment d’afrontar les majors despeses, és a dir, pagar la construcció,  es va enfonsar l’economia de tots els paisos europeus i ens varem quedar sense liquidesa, en mig d’uns conflictivitat social d’emergència. Era per morir-se. Per sort, com ja li dic, un grup d’inversors, quasi tots comerciants, es van mantenir ferms i van aportar el capital necessari. Des d’aquí el meu agraïment a tots aquests accionistes valents.

No li fa res tornar a Barcelona com un capgròs?

Escolti, que jo de capgròs ho he sigut des de sempre. no veu que sóc de Mataró de tota la vida? Jo estic encantat de ser capgròs, em permet seguir viu en el meu poble, participar en les seves festes, saludar la mainada i veure com va creixent…un gran privilegi. També va el meu agraïment per a la revista Capgròs que em va concedir aquest honor fa 16 anys, i la Colla Gegantera que em passeja. Abans d’això, sempre a la tomba, de tertúlia al cementiri, sempre els mateixos…

Vostè es va morir diuen que d’esgotament?

Mai més ben dit, perquè patia de la gota, si! Ha ha… Em vaig posar malalt i jo pensava que em recuperaria, em vaig retirar a casa meva de Mataró, al carrer de Sant Antoni, i vaig anar tirant quatre mesos. Però ja era la meva hora! Vaja, no em sap greu, sabia que el projecte del tren s’havia assolit i vaig morir satisfet.

Per què es va posar al cap fer aquest tren?

Tots els que teniem la sort de viatjar i conèixer mon, i més els que en fèiem d’això una professió, sabíem que altres països estaven implantant aquesta tecnologia. Hi ha coses que si no les fas tu no les fa ningú. Jo era a Cuba quan  es va construir el primer ferrocarril cubà…havia mort la meva dona, i si no tornava a Catalunya era perquè aquí hi havia guerra… vaig perfilar la idea amb la il·lusió de tornar i fer-la realitat. Si pots fer-ho, fes-ho!

I per què de Barcelona a Mataró?

Per molts motius: Barcelona tenia un gran port on entraven les mercaderies de fora; Mataró era el meu poble i tenia gran potencial comercial i industrial; estava al camí cap a la connexió amb França; el traçat era plà i semblava fàcil… T’explicaria tantes coses que no acabaríem mai i ara em toca assajar el ball.

M’agradaria dir a la posteritat que estiguin orgullosos del seu país, que no deixin mai de mirar cap a endavant, de innovar. Cal saltar les aparents limitacions, mirant sempre més enllà. 

 

 

 

 

 

 

 

Biada