Les torres del telègraf del Turó de Montgat

El ferrocarril necessita un sistema de comunicació ràpid i eficaç per controlar el moviment de trens, però els senyals de telègraf òptic disponible en el moment de construir els primers camins de ferro es van demostrar insuficients. Per aquest motiu, el ferrocarril va ser l’impulsor del telègraf elèctric per cable, servint-li de suport, ja que els filferros instal·lats a la vora de les vies eren fàcilment muntats i controlats. Tren i telègraf van representar la modernitat i el progrés.

1.- Torres de telegrafia òptica de l’Estat.

Al mateix temps que la construcció de la línia ferroviària, el Turó de Montgat va ser coronat en els seus dos punts culminants a banda i banda de la carretera, per dues torres de telegrafia òptica.  La telegrafia òptica va ser un sistema pioner de les telecomunicacions. La primera línia París-Lille de telegrafia òptica la va construir la convenció francesa en 1794, per respondre a la necessitat de transmetre la informació de forma ràpida. Bàsicament consisteix en un sistema de senyals òptics instal·lats sobre unes torres situades a uns 10 km de distància en punts elevats per facilitar la visibilitat entre elles mitjançant binocles. Aquest sistema de comunicació es va difondre amb major o menor èxit a molts països, fins a l’aparició de la telegrafia elèctrica. Quan es projecta la xarxa de telegrafia òptica a Espanya en 1845, d’acord amb el projecte triat del brigadier, José María Mathé Aragua, ja es coneixia la telegrafia per cable elèctric, però a causa de la inseguretat creada per la guerrilla carlista, es va optar per la telegrafia òptica que es considerava menys vulnerable que l’elèctrica, ja que aquesta quedava anul·lada simplement en tallar el cable. Les torres van ser construïdes per la Dirección General de Caminos, distribuïdes en tres trajectes radials amb centre a la capital: -Madrid-Irun, Madrid-Cadis, Madrid-València-Barcelona-La Jonquera (AGUILAR PÉREZ, Antonio i altre. La telegrafía óptica en Cataluña. Estado de la cuestión. Scripta Nova, Universidad de Barcelona, Vol. VII, núm. 137, 15 de marzo de 2003).

Les torres de telegrafia òptica apareixen en els gravats de Montgat de la segona meitat del segle XIX (F18) i que habitualment es confonen amb castells o torres de vigilància. La del Nord servint la línia de telegrafia militar i la del Sud, propera al mar, pertanyent a la xarxa de telegrafia civil. El sistema no va ser gens satisfactori, doncs es podia interrompre el servei durant molts dies per les boires, a més de les dures condicions de treball dels «torreros». Una altra limitació va ser que la seva utilització va estar restringida a autoritats civils i militars, i mai es va permetre l’accés a particulars. En construir-se el túnel es va suscitar la queixa que el fum i les vibracions que produïen les locomotores podrien pertorbar el funcionament dels senyals òptics, l’experiència va demostrar que aquests temors mancaven de fonament(D.M.: A propósito del centenario del ferrocarril. Revista de Badalona, Fiesta Mayor, 1948).

La torre de telegrafia civil de Montgat pertanyia a l’últim tram de la línia MadridValència-Barcelona-La Jonquera. Al març de 1844, quan l’enginyer de Camins, Canals i Ports, Ildefons Cerdà, es trobava treballant en el tram català de la carretera de València-Barcelona-La Jonquera, se li va encomanar, juntament amb l’enginyer Víctor Martí, reconèixer els punts més convenients per a l’emplaçament de les torres del telègraf òptic en el districte de Catalunya. Si era possible, es preferien torres, edificis o fortificacions situades a l’interior de pobles o ciutats. Aquest tram disposava de 17 torres, que al setembre de 1850 ja estaven construïdes i funcionaven: Torre nº 201: Casamachán, a La Jonquera, nº 202: Mont-Roig, nº 203: Castillo de Sant Ferrán, a Figueres, nº 204: Torre de l’Ángel, a Pontós, nº 205: Coll de Noy, nº 206: Turó de Fallinas, a Vildemuls, nº 207: Castillo de Sant Miquel, a Girona, nº 208: Parc dels Alemanys, a Girona, nº 209: Turó del Casot, nº 210: El Mirador, a Brunyola, nº 211: Puigsardina, en Ruidarenes, nº 212: Puigmarí, nº 213: Montagut, a Malgrat de Mar, nº 214: Puig els Torretes, a Calella, nº 215: Torre dels Encantats, a Caldetes d’Estrac, nº 216: Carrer Doctor Mas Riera, 16, a Vilassar de Mar, nº 217: Turó de Montgat, de la qual no queden restes a causa de l’avanç de la pedrera.La torre de Montgat connectava amb la del Castell de Montjuïc, que era la nº 60 de la línia València-Barcelona. A la torre del Castell de Montjuïc va haver-hi un telègraf òptic al servei del Port de Barcelona que es va mantenir fins als anys 1960´s. Consistia en un masteler amb un travesser, en el qual mitjançant unes corrioles situades en els seus extrems s’hissaven unes esferes pintades de negre. ROMERO LÓPEZ, José Mª y otros. El ferrocarril y el telégrafo. Fundación Telefónica, 2003).

Les torres constituïen autèntics forts, la seva porta d’entrada se situava a uns dos metres del terra, de manera que s’accedia a ella per mitjà d’una escala de fusta que es retirava en cas de perill. Constava de tres pisos, incloent la planta baixa amb els murs en talús i amb espitlleres, en el terrat estava el sistema de senyals (Fig. 21). El personal encarregat de la torre havien de suportar unes dures condicions de vida, sent reclutats preferiblement entre els ex-militars llicenciats de l’exèrcit.

L’altra torre en el Turó de Montgat, formava part de la xarxa de telegrafia militar, que s’articulava prenent com a centre Barcelona, coincidint en el tram Barcelona-La Jonquera amb la línia civil. Les torres militars eren diferents de les civils (Fig. 22): el terrat amb merlets, i en alguns casos estaven envoltades per a la seva defensa per un fossat o un mur. El sistema de senyals també era diferent al civil i podia incorporar llanternes perquè fossin visibles a la nit o en cas de boira. Aquestes torres estaven ocupades, a més de per una guarnició de quinze soldats. El conjunt de la xarxa va continuar en funcionament fins a 1862, convertint-se en l’entramat òptic telegràfic de més durada a Espanya.

2.- Pals de telegrafia òptica del ferrocarril.

Els primers ferrocarrils de Barcelona-Mataró, inaugurat a l’octubre de 1848, i MadridAranjuez, inaugurat al febrer de 1851, van utilitzar des d’un principi sistemes de telegrafia òptica per transmetre senyals, anomenats semàfors, basats en una esfera situada a la part alta d’un masteler que per mitjà d’una corriola era hissada per donar permís d’entrar o abandonar l’estació (Fig. 23). El delegat de la Administración General del ferrocarril de Barcelona-Mataró, José Gil Muntanya, en la seva Guia práctica de los empleados de administración de caminos de hierro, escrita en 1850, indica com han d’actuar els guardes en cas de fallada del telègraf:

Como podría suceder, que se descompusiera el mecanismo de los telégrafos, o, que a causa de la niebla no se distinguieran las señales, se combinará un plan de señales (…) que será desempeñado por los guardas con ayuda de sus banderas…

i recomana que els guardes:

…reciban los útiles necesarios para hacer las señales de día y de noche (…) deberán conservar estos efectos (…) teniendo siempre listos los faroles y las banderas para cuando se necesiten.

En la Memòria llegida en la Junta General d’Accionistes del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, celebrada el 26 de novembre de 1853, descobrim que a més és necessari mantenir en el centre de la línia una «màquina de reserva» amb la caldera encesa, per ser utilitzada en cas d’emergència i es planteja el telègraf elèctric que ho pot evitar:

…se espera funcionará a la mayor brevedad posible (…) En el día se halla colocada en el centro de la línea una máquina, la cual está consumiendo no pocos quintales de coke, medida que será innecesaria tan luego como esté en ejercicio el telégrafo eléctrico.

Els senyals a peu de via com la del masteler amb la bola, s’han continuat utilitzant evolucionant a altres sistemes, però sent insuficients per transmetre missatges més complexos que els avisos de «paro/marcha/precaución», el ferrocarril va impulsar l’aparició del telègraf elèctric (MONTES, Fernando. Los sistemas de señalización en el ferrocarril: su evolución. ICAI, 2007.En el «puseto de enclavamientos» s’aconsegueix «enclavar» la posició del desviament amb l’autorització del senyal en un mateix recinte).

3.- Telègraf elèctric.

Els primers telègrafs elèctrics van ser instal·lats pels ferrocarrils anglesos en els anys 1840’s, per controlar el moviment dels trens. Aquest nou sistema es basava en el fenomen electromagnètic aplicat a la idea de transmetre dades iniciada pel telègraf òptic. El ferrocarril Madrid-Aranjuez, va disposar de telègraf elèctric el 5 d’abril de 1852, i el de Barcelona-Mataró al desembre de 1853, mentre que les següents línies i ampliacions ho van tenir d’origen per mandat del Govern central que quedava inclòs en la concessió de la línia (SÁNCHEZ MIÑANA, Jesús. El ingeniero militar Ambrosio Gracés de Marcilla (1816-1859) y su contribución a la introducción del telégrafo eléctrico en España. Quaderns d`Història de l’Enginyeria, volum VI, 2004).

La línia telegràfica Barcelona-Mataró es va instal·lar amb aparells del tipus «Cuadrante Breguet», també anomenat telègraf elèctric d’agulla, molt utilitzats pels ferrocarrils a causa de la seva simplicitat d’ús, ja que amb una agulla o fletxa indica directament lletres o nombres (Fig. 24), sense necessitat de codis. En el sistema Breguet, el transmissor consta d’un cercle en el qual estan gravades les lletres i xifres, i sobre el qual gira una manovella amb un índex per assegurar la seva posició sobre el signe desitjat. Aquesta manovella és solidària d’una espècie de roda dentada, que en comptes de dents té ondulacions a fi de facilitar el moviment d’un plançó que acciona una llengüeta que obre i tanca el circuit de bateria a línia, és a dir, en passar la manovella d’una lletra a una altra produeix un impuls de corrent. El receptor consta igualment d’un cercle en el qual estan gravades les lletres i xifres i d’una agulla que indica la corresponent a la transmissió. Aquesta agulla s’acciona per un aparell de rellotgeria, la fuita de la qual s’allibera per l’armadura d’un electroimant cada vegada que rep un impuls de corrent. En la posició de repòs se situen tots dos, transmissor i receptor, en una posició identificada per una creu (+), anterior a la lletra A; en desplaçar la manovella fins a una lletra, sempre en un sentit, s’envien a la línia tants impulsos com a lletres existeixen entre ella i la (+) i, per tant, en el receptor s’allibera la fuita aquest mateix nombre de vegades, avançant l’agulla fins a la lletra corresponent. Evidentment cal deixar un cert temps l’agulla sobre la lletra abans de passar a una altra i això fer-ho en un mateix sentit (TELECOMUNICACIONES, MUSEO DE. Historia de la Telecomunicación. UPM, Madrid, 2011).

En quant als fils de la línia eren de filferro galvanitzat de 4 mm de diàmetre, suportats mitjançant aïllaments de porcellana per pals de pi alineats paral·lelament a la via del ferrocarril. Eren necessaris dos filferros, un de directe entre els extrems de la línia Barcelona-Mataró, i un altre que connectava escalonadament totes les estacions, un missatge podia transmetre’s en 7 minuts entre els dos extrems de la línia, principalment a causa del temps que es trigava a introduir les dades. A la foto de 1897 de la façana del Túnel de Montgat podem observar (Fig. 9) que 4 cables travessen per dins del túnel, 2 del ferrocarril i els altres 2 de l’Estat central que transmetia amb sistema Morse, més tard s’afegiria un cinquè cable, possiblement per a ús públic. L’energia elèctrica necessària s’obtenia amb piles de reacció química, fins que es va generalitzar el subministrament elèctric, cap als anys 1920’s.

L’any 1871 el «Jefe del Movimento» de la companyia TBF informa als seus empleats mitjançant una orden de servicio que les línies telegràfiques consten de 5 filferros (ANC, fons TBF/258, 95-27):

Barcelona 1º de Febrero de 1871. Orden de Servicio nº 62. TELEGRAFÍA…

–       1.- Uno que por el Interior va de estación en estación desde Barcelona á Gerona.

–       2.- Otro que va del mismo modo por el Litoral desde Barcelona á Empalme.

–       3.- Otro que por el interior va directamente desde Barcelona á Gerona enlazando únicamente una estación intermedia; la de Granollers.

–       4.- Otro que por el litoral va de Barcelona al Empalme enlazando también una sola estación intermedia; la de Mataró.

–       5.- Otro que une directamente las estaciones de Gerona y Empalme.

Estos tres últimos se llaman directos….

En la mateixa ordre es posa l’accent en la importància del servei telegràfic:

Siendo el servicio telegráfico el alma del Movimiento, y en muchos casos de la explotación entera, es de esperar que todos los empleados cumplirán exactamente estas instrucciones y darán al servicio del telégrafo la preferencia sobre todas sus demás atenciones.

Aquest sistema es va mantenir en els ferrocarrils fins a la dècada dels anys 1930’s. El servei públic de telegrafia elèctrica en gran escala encara es demoraria a Espanya fins el 1855. Previ viatge, en 1852, del brigadier José María Mathé i Aragua, responsable dels telègrafs òptics, a diversos països europeus, per estudiar el nou sistema, i l’establiment d’ensenyaments de telegrafia elèctrica per reial decret de 6 d’octubre del mateix any. Un altre decret de 27 de novembre va disposar la construcció d’una línia de Madrid a la frontera d’Irun, per Calataiud, Zaragoza, Pamplona i Sant Sebastià, acabant-se aquesta primera artèria de la futura xarxa de l’Estat a la fi d’octubre de 1854, i obrint-se al servei públic de telegrames l’1 de març de 1855. Les Cortes constituyentes de la revolució de 1854 van acordar l’extensió del telègraf a tot el país (SÁNCHEZ MIÑANA, Jesús. El ingeniero militar Ambrosio Gracés de Marcilla (1816-1859) y su contribución a la introducción del telégrafo eléctrico en España. Quaderns d`Història de l’Enginyeria, volum VI, 2004).

Primer es va fer una línia de prova Madrid-Irun amb aparells «Wheatsone de dos agujas», com els utilitzats a Anglaterra, però a França s’utilitzava un altre tipus d’aparells i no era possible connectar les dues xarxes. El 25 de febrer de 1855 es va obrir al públic el servei de telegrames al territori nacional, i el 17 d’abril es van admetre telegrames internacionals. El 22 d’abril de 1855 es va aprovar una Llei que establia una xarxa de telegrafia elèctrica per enllaçar totes les capitals de província de la península basada en la xarxa de carreteres, mancant una xarxa ferroviària, moment que es considera la fundació del telègraf a Espanya. A la fi de 1858 la xarxa bàsica estava finalitzada, havent connectat Balears amb un cable submarí, les illes Canàries també es connectarien 25 anys més tard. Per solucionar el problema de les connexions totes les nacions van acordar adoptar el sistema inventat per l’americà Samuel Morse, que paradoxalment torna a utilitzar codi, però va ser el primer llenguatge reconegut mundialment, un fet que no ha tornat ha succeir fins al protocol IP en internet. La xarxa espanyola ja es va instal·lar adoptant el sistema Morse i el seu alfabet, deixant de banda el provat inicialment en la línia de prova Madrid-Irun.

L’any 1900 apareixen els primers aparells amb teclat i també es comença a transmetre per radio, coneguda com la «telegrafia sense fils», i el 1920 els teletips amb teclat de màquina d’escriure que no necessiten codi. En 1955 la Direcció general de Correus i Telègrafs inicia la instal·lació de Tèlex que facilita la connexió i desconnexió automàtica del teletip. El 1997 el tèlex ja ha desaparegut per l’avanç d’internet, si bé amb el SMS ha renascut.

4.- Telèfon.

El 28 de desembre de 1877, el diari de Barcelona, informa de la primera prova realitzada a Espanya del telèfon, sistema Graham Bell, entre Barcelona i Girona, per mitjà del filferro directe del telègraf entre les estacions extremes del ferrocarril de la companyia TBF. El 1924 es crea la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya amb línia independent de la telegràfica, que manté el monopoli fins fa poc. A partir de 1966 el servei telefònic es va imposant al telègraf, i des de 1975 comencen a establir-se els radioenlaces fent possible evitar l’estesa de llargues línies per cable.

Autor: Xavier Nubiola, La Muntanya Foradada. Montgat 2012

infrastructura, Montgat, Nubiola, patrimoni, telègraf