Mataró, en els llibres d’història, és coneguda per haver estat, el 1848, la ciutat pionera que va acollir l’arribada del primer tren de la península, connectant-la amb la capital catalana de forma ràpida i efectiva: de cinc hores de trajecte es va passar a tan sols trenta minuts. Una autèntica revolució en aquell moment.
Històricament, des de l’estat espanyol, hi ha hagut un intent de menys valorar aquest fet i de donar primacia a la línia Madrid-Aranjuez, que no va començar a funcionar fins el 1851. Cal dir-ho ben clar i reivindicar-ho, doncs: Mataró és el quilòmetre zero del transport ferroviari a l’estat.
Aquest fet no hauria estat possible sense el mataroní Miquel Biada i Buñol, el projecte del qual tenia un origen particular però clara voluntat pública. Una iniciativa per la qual, però, va haver d’anar a buscar suport a l’estranger, en aquest cas al Regne Unit, davant l’absència de suport local. De fet, seguint l’estela de Biada, tota la xarxa de trens de Catalunya que es farien posteriorment, es va dur a terme bàsicament amb capital privat.
Que l’origen del projecte fos seu no significa que aquest fos personal: va ser una feina col·lectiva on van estar implicats amb especial força noms com Roca, Maresch, Villalobos i les persones que van formar part de les successives juntes promotores del tren. També va ser crucial la col·laboració dels enginyers anglesos William McKenzie i Joseph Locke. I, sobretot, l’arribada del tren va esdevenir gràcies a diversos centenars de treballadors qualificats de la zona.
La tasca que Biada va dur a terme per Mataró, per Catalunya i per Espanya és autènticament històrica. Però això, començant per casa seva, en les darreres dècades no ha estat reconegut de la forma que creiem necessària.
Creiem que és hora de donar un tomb a aquesta situació i reivindicar la seva tasca, especialment dos dels valors que va demostrar de forma més punyent: la capacitat d’emprendre projectes complexos -va ser una de les primeres vegades que es va formar una companyia per un projecte de gran envergadura- i la tenacitat personal per conduir tot aquest procés –el 1847 es va superar una fortíssima crisi econòmica-.
Biada va ser, en el seu moment, una ment de progrés, capaç de traçar nous horitzons col·lectius i de generar una nova font de prosperitat; amb el tren, Mataró va créixer i va generar noves oportunitats pels seus ciutadans. Biada, ho va fer, a més a més, sense suport de l’administració. El seu exemple avui, en moments de forta crisi, ens admira i és un exemple per a nosaltres.
Biada és un símbol i ha d’esdevenir un referent per a la ciutat. És hora de posar les coses al seu lloc.
Mataró és el quilòmetre zero del transport ferroviari espanyol i aquest fet no hauria estat possible sense Miquel Biada i Buñol. Afirmem-ho i declarem-ho junts.