Eduard Maristany, per X. Nubiola

L’enginyer Xavier Nubiola ha recuperat la figura de l’enginyer Eduard Maristany, que va tenir un paper clau en la història dels ferrocarrils espanyols i molt especialment dels catalans. Maristany va ser a més d’un gran gestor, un gran tècnic avançat a la seva època. Va fer viatges per tot el món per conèixer noves tecnologies ferroviàries per aplicar-les al cas espanyol dins de la T.B.F. i la M.Z.A. de la que va arribar a ser director general.

Nubiola ens ho va explicar en una conferència el dimarts 25 d’octubre de 2016 al Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i La Geltrú, dins els actes previstos per celebrar el 168 aniversari de la construcció del primer ferrocarril espanyol, de Barcelona a  Mataró. La directora del Museu, Pilar Garcia, va presentar l’acte remarcant la importància del personatge i la coincidència insòlita en aquella sala de descendents de quatre grans promotors i gestors ferroviaris: Miquel Biada, Onofre Viada, Francesc Gumà i Eduard Maristany.

Aquí teniu un vídeo que reprodueix íntegrament la conferència i un article en premsa.També us oferim a continuació una síntesi de la vida i gestió d’Eduard Maristany, escrita pel mateix Xavier Nubiola:

Enginyer de la TBF

Eduard Maristany (net de Manuel Gibert que va ser president del ferrocarril de Barcelona a Mataró) va entrar a treballar al juny de l’any 1885 a la ‘Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia’ (T.B.F.), com a enginyer en cap de la Construcció i Estudi de Noves Línies, sent responsable de projectes que ocupaven més de 3.000 km de línies de ferrocarril.

El 1886 la T.B.F. va absorbir la ‘Compañía de los Ferrocarriles Directos de Madrid y Zaragoza a Barcelona’, coneguda com ‘Los Directos’, amb el projecte d’unir Barcelona amb Saragossa per Escatró i Casp, una ruta de 343 km, més suau i uns 20 km més curta de l’explotada per la ‘Compañía del Norte’, per Lleida. Maristany es va fer càrrec de l’execució del projecte. Una de les obres més singulars va ser el túnel d’Argentera, amb 4.043 metres de llargada, sobre la que Maristany va escriure ‘El túnel de Argentera, tratado de construcción de túneles’.

Director de la TBF i gerent de la Red Catalana de la MZA

Al 1897 els problemes econòmics que arrossegava la T.B.F. la van abocar a la suspensió de pagaments per arribar a un conveni amb els creditors, sent el principal la companyia competidora M.Z.A. Al 1898 va ser nombrat director gerent de la pròpia T.B.F., que ja estava en tractes de fusionar-se amb la M.Z.A.

El 27 de gener de 1899 amb efecte retroactiu a l’1 de gener de 1898, es produeix la fusió i aleshores Maristany passa a ocupar la gerència de la denominada M.Z.A. ‘Red catalana’ (antiga T.B.F.). Així es mantenia la gestió independent de la resta, M.Z.A. ‘Red Antigua’.

Era una època en què tot el trànsit de persones i mercaderies era absorbit pel ferrocarril, doncs la carretera no era competència i el trànsit aeri no existia. Maristany va introduir un sistema de banlieue amb tracció vapor, que es pot considerar l’iniciador del primer pla global d’enllaços ferroviaris de Barcelona, el que ara diríem rodalies, ampliant les estacions de viatgers i traslladant a les afores les mercaderies (petita velocitat), així com els dipòsits i classificació de material mòbil.

Maristany va publicar un estudi profund del problema de les tarifes ‘La Conferencia Ferroviaria de 1905’, arran d’aquest esdeveniment convocat pel Reial Decret de 7 de juliol de 1905 per fer front a la demanda de l’opinió pública sobre ‘una revisión fundamental de las tarifas y de los Servicios de transporte por ferrocarril’.

Director de la MZA

Al 1908, el prestigi que havia anat guanyant, portarien a Maristany a ocupar la Direcció general de tota la M.Z.A. que comptava amb 3.660 km de ferrocarril en explotació i 24.000 empleats. Va fixar la seva residència a l’estació d’Atocha a Madrid, com era costum dels directors, tot i que els seus viatges a Barcelona eren freqüents i mai no va deixar de banda la ‘Red catalana’.

Van ser anys de prosperitat pel ferrocarril en general, però en arribar la guerra europea del 1914 el trànsit ferroviari es desbordà per unes instal·lacions escasses i els problemes econòmics augmentaren amb unes tarifes insuficients, és l’anomenat “problema ferroviari”, que successius governs estudiaren sense resoldre-les i mentre les companyies tenien que defensar un negoci pressionat per la propera caducitat de les concessions, aquest fet es reflecteix a L‘Estatut Ferroviari de 1924, aprovat per la dictadura del general Primo de Rivera.

Indústria S.A. Cros

Al 1904 va ser soci fundador de la important empresa química S.A. Cros, i el seu segon president els anys 1916-1936. Sota la presidència de Maristany, es configura com la primera empresa química catalana i una de les més importants de l’Estat. El seu producte central eren els adobs tipus superfosfat. El 1927 la producció de les seves fàbriques superava les 1.000 tones diàries i als anys 1930 ja comptava amb 13 fàbriques: Badalona, Alacant, Sevilla (2), Màlaga (2), València, Valladolid, Lleida, Santander, Palma de Mallorca, Portopí i la Corunya. La seva plantilla laboral era de 3.500 persones.

Marquès de l’Argentera

Eduard Maristany va ser un escriptor molt prolífic i va participar en diverses comissions de treball. Es va rodejar d’un equip de col·laboradors eficaços i va saber estimular al personal a les seves ordres. Al cap de 10 anys ja s’havia fet guanyar tot l’afecte del personal de la M.Z.A. Per això els 25.000 empleats van fer arribar al rei una suplica signada per tots demanant un títol nobiliari en record d’un dels seus treballs d’enginyeria més importants. El 10 de gener de 1918 el rei Alfons XIII va signar el decret on el nomenà marquès d’Argentera. També rebé altres honors: Creu d’Isabel la Catòlica, Creu d’Alfons XII, Creu al Mèrit Militar, Medalla d’Or al Treball, Gran Creu de la Legió d’Honor Francesa, etc.

Últims anys

A la seva finca Solers, propera a Vilanova i la Geltrú, a més de destinar-la al lleure, va produir el vi “Marqués de Argentera”, per oferir-lo als cotxes restaurant dels trens.

Amb el temps la seva salut va anar empitjorant, curiosament al mateix moment que la situació del ferrocarril, així al 1934 va demanar la jubilació de la M.Z.A. Se’n tornà amb tots els honors a la seva ciutat Barcelona, que hagué d’abandonar a causa de la Guerra Civil. Acabada la guerra tornà a Barcelona acompanyat per la seva dona, fills i néts, fins a la seva mort el 5 de maig de 1941, als 86 anys d’edat. En el seu record molts carrers de les estacions del ferrocarril porten el seu nom com el de l’estació de França a Barcelona.

Maristany