Si abans els accionistes desconfiats no havien realitzat les inversions promeses, ara un petit grup de 12 els accionistes, inflamats per la confiança i l'entusiasme que Biada els infonia, van acceptar comprar les 2568 accions disponibles, pagant a l'instant el deu per cent del seu valor, a canvi de percebre el dos per cent que la Junta s'havia reservat com a honoraris. Eren Patxot-Civils, Josep Terrats, Josep Martorell, Onofre Viada, Jaume Samà, Josep Barba, Iu Milà de la Roca, Gerònim Rabassa, Josep Mitjans, Joan Josep de la Torre, Josep Bosch i Mustich i Joan Miret. També Miquel Biada va comprometre enormement la seva fortuna personal, arribant a suscriure 1000 accions.

Mesos més tard, quan el temor s'apoderà dels accionistes per la baixada del valor de les accions, i van convocar Junta extraordinària demanant mesures extraordinàries, altra vegada Biada infongué confiança en l'accionariat. El convincent discurs de Miquel Biada va transcendir de tal manera a l'opinió pública que des de llavors el ferrocarril va comptar amb l'incondicional fervor popular. Biada es va saber guanyar la comprensió i l'entusiasme de la gran majoria, de manera que les crítiques quedaren reduïdes a petits nuclis reticents.

En aquells moments les obres ja estaven força avançades: s'havia construït gran part dels 44 ponts de la línia, així com quasi tots els terraplens i canalitzacions d'aigües, i estava molt avançat el túnel de Mongat. També estaven iniciades les obres de bona part de les estacions.

Fou en aquests últims mesos de l'any 1847 que Biada va emmalaltir, segurament a causa de l'extenuant activitat que havia desplegat. Onofre Viada, el seu nebot, va ocupar el seu càrrec en la Direcció.