Construcció del primer ferrocarril d’Espanya

1. Formació de la Societat 

a) El grup promotor

Un grup de 7 persones ha elaborat un projecte de fer un “camí de ferro” de Barcelona a Mataró. Pretenen millorar les comunicacions cap a França i afavorir la indústria i el comerç de Catalunya, “la primera de su clase en España, y que podrá servir de estímulo a otras de no menor importancia”. El seu projecte és crear una societat d’accionistes, fer els plànols, adquirir els terrenys, i importar la maquinària d’Anglaterra.

Són Ramon Maresch, Rafel Sabadell, Miquel Biada, els germans Coca de Vigo, i els germans Pere i Josep Mª Roca, aquest habitant a Londres.

Però la situació política d’Espanya no és oportuna. Governa com a regent el militar Espartero, que s’ha anat guanyant l’oposició d’amplis sectors socials per la seva política dictatorial. Barcelona s’ha sublevat contra la política de lliurecanvi que afavoreix la importació de cotó anglès, i s’ha apoderat de la Ciutadella obigant els militars a recloure's al castell de Montjuich; per sufocar les protestes Espartero bombardeja Barcelona durant tot el dia 3 de desembre de 1842.

La situació política es deteriora fins que el 26 de maig es disol el Congrés per dimissió del seu president, presionant contra Espartero. El 11 i 12 de juny es generalitzen els aixecaments, liderats per O’Donell i Narvaez.

En aquestes pèssimes circumstàncies, el 30 de juny de 1843, aquest grup de promotors demana la concessió per fer el ferrocarril de Barcelona a Mataró, gràcies a la gestió feta des de Londres per Josep Maria Roca.

Per fi el 30 de juliol Espartero s’exilia. Es forma un govern provisional. El 23 d’Agost el Subsecretari del Ministeri de Governació comunica al Governador de Barcelona que s’ha concedit una “autorització provisional”, i posa algunes condicions per concedir la concessió definitiva, com presentar els documents, i tenir el 75% de les accions venudes.

Però a Barcelona el 13 d’agost la Junta de Barcelona ha cridat de nou a la revolta dita Jamància contra el nou govern “moderat” que no acompleix les seves promeses de nomenar les Juntes. Prim, nou governador, sufoca la revolta amb combats continus des d’inicis de setembre fins la rendició de la Junta el 20 de novembre.

El governador no comunicarà als promotors la concessió provisional fins el 30 de novembre, passades totes les excepcionals circumstàncies polítiques.

Amb Narvaez al poder, s’inicia la “Dècada moderada”.

b) Bases i primera Junta d’accionistes

Per tant ara el grup promotor ha d’encarregar a un enginyer els plànols, i preparar la documentació concretant el pressupost, terrenys, tarifes, etc; en segon lloc, formular les Bases de l’empresa tenint en compte les condicions del Govern, i perfilant molt més el seu funcionament; finalment, fer propaganda i publicar la suscripció d’accions i vendre’n el 75%.

Al 1844 editen el prospecte “Divulgación del proyecto. Sucinta advertencia sobre el proyecto del camino de hierro que se intenta construir desde Barcelona hasta Mataró” (Barcelona, 1844), en el que presenten el projecte, raonant la seva oportunitat (compta amb l’autorització del govern i recolzament de les autoritats), la seva utilitat (el viatge a Mataró serà ràpid i barat, i facilitarà el transport de mercaderies com cotó, carbó, i productes manufacturats i agrícoles, i també multiplicarà el transport de persones), i també la facilitat del terreny que abarateix les obres. El projecte és arribar a Girona i a Figueres.

L’empresa oferirà bons guanys als accionistes. S’ofereix un càlcul del cost dels ferro carrils i de les bigues de pedra, de la compra de terrenys, dels ponts i moviment de terres, de es locomotores i cotxes, i de l’enginyer; igualment es fa un càlcul -a la baixa- dels ingressos de passatgers i mercaderies. També es calcula el gasto de manteniment i personal. El guany anual queda en un 8,6% de la inversió.

S’adjunten unes Bases, en virtut de les que es suscriuran els accionistes. El Director Josep Mª Roca serà el comisionista encarregat de la compra de material anglès. El pressupost és de 5.000.000 ptes, dividides en 10.000 accions de 500 ptes. Quan s’hagi suscrit mil accions (un 10%) es convocarà la Junta General, per elegir la Junta Directiva encarregada de crear la Cia. S’estableixen llocs de suscripció a les principals ciutats espanyoles.

Al juliol endeguen una campanya en premsa, i en pocs dies 95 accionistes suscriuen 1160 accions, xifra que sobrepassa el mínim del 10% que s’havia fixat la junta. Es celebra la Junta general el 31-7-1844, en que s’elegeix la Junta Directiva que crearà l’empresa.

Els promotors fan un discurs optimista per engrescar els accionistes a tirar endavant i votar una Junta Directiva. Els motius que proposa la Junta per prendre aquesta decisió són en primer lloc els seus interessos particulars, és a dir, la possibilitat de fer negoci. En segon lloc, el be comú i el progrés de la nació, motivació que la Junta intenta excitar com la més noble. I en tercer lloc, considerar-ho un projecte realitzable.

Es procedeix a l’elecció de la Junta. El resultat de la votació és aquest:

Ramon Maresch Miquel Biada Francesc Viñas Josep Ribas i Solà Josep Xifré fill Rafel Sabadel Josep Margarit Miquel Nanot Rafael Paxot Josep Bosch Francesc Pascual Gaspar Cusachs Senyors Coca Sr. de Albareda Sr. de Mas Sr. de Font Sr. de Roca Sr. de Fradera Sr. de Perpiñá Sr. Badia Sr. de Peris

401 402 387 249 218 203 212 180 170 142 118 87 15 23 16 22 24 6 10 5 4

La Junta Directiva seràn els set més votats, junt amb el secretari (que fa acta de la reunió) Ferran Moragas i Ubach, notari.

c) Cap a la petició de concessió definitiva

El problema de la falta d’accionistes es soluciona acceptant la proposta feta per la la constructora anglesa a Josep Mª Roca, consistent en que dita casa Makenzie&Brassey i altres inversors anglesos es quedin el 50% de les accions. Els plànols són encarregats a l’enginyer anglès Joseph Locke.

Es constitueix la Societat i s’aproven els seus Reglaments. En els Reglaments es regula més concretament el funcionament de la Junta Directiva i dels diferents càrrecs, i també la seva retribució amb un 2% de l’import (100.000 ptes entre tots). El comès que la Junta té al seu devant és la compra dels terrenys que ocuparà el ferrocarril, amigablement o amb la força de la llei, ja que l’empresa ha estat declarada d’utilitat pública. També es concreta el sistema de votacions a les Juntes Generals. Es torna a repetir que tots els empleats seran espanyols, excepte els indispensables per la part artística i mecànica.

Finalment, el 10 d’abril de 1845 presenten al Govern els plànols i les Bases de la societat tot demanat l’aprovació definitiva. Han hagut d'adaptar-se a la R.O. del 31 de desembre 1844 que fixa les condicions per les concessions, i es concreta l’ample de via i el límit de 99 anys per les concessions privades.

Les Condicions i Pactes pels quals s’ha constituit l’empresa queden escriturats el 6-6-1845. Ha calgut pactar amb Josep Mª Roca, que continua com a comissionista, la cessió de la concessió guvernamental , i amb l’accionariat anglès la seva representació a la Junta Directiva . Pel que fa als accionistes, es preveu la manera de evitar la morositat en el pagament de les accions.

La resposta del govern a tota la documentació enviada continua sent una concessió provisional, per R.O. del 27 de juliol de 1845, ja que no s’aprova el tram Masnou-Mongat. Enginyers de l’Estat revisen el trajecte i finalment s’aproven planols.

També arriben un representant dels accionistes anglesos, l'enginyer, i els constructors, mentre continuen les negociacions amb Mackenzie-Brassey.

Simultàniament, la Junta presenta el projecte als municipis per on passarà el ferrocarril.

Per fi, amb la R.O del 3 de març de 1846 arriba la concessió definitiva. 

2. Execució de les obres

És el moment de les expropiacions, però l’ambient general és de descrèdit i burla ferotge. Es demana als accionistes el primer pagament de les accions, un 10%, i molts no paguen.

Es contracta els primers tècnics i treballadors espanyols.

Però a l’estiu de 1846 Anglaterra i França han entrat en una crisi monetària que s’aguditza a l’octubre. L’accionariat anglès, en veure que la mitat dels espanyols no ha pagat les accions, amenaça amb retirar-se.

El pesimisme és total i sembla que l’empresa està acabada. Afortunadament, un grup de 12 accionistes es reuneix el 2 de desembre de 1846 i acorda repartirse la suscripció de les 2568 accions impagades, pagant al moment el 10% pendent. A canvi la Junta els cedeix la mitat del 2% que s’havia reservat com a sou.

Al febrer de 1847 s’inicien pròpiament les obres preparatòries d’esplanació, en un ambient de molt conflicte i oposició al ferrocarril, i en general a les societats anònimes. Com no s’ha arribat a un acord definitiu amb la constructora anglesa, decideixen iniciar les obres amb contractes provisionals.

La crisi econòmica deriva en pànic financer. Al gener el govern ha pres mesures per paliar la crisi monetària. La reina canvia el Govern, i fa Ministre d’Hisenda a José Salamanca, que aprofita el càrrec per afavorir, a través del Banco de San Fernando, la línia d’Aranjuez de la que és accionista majoritari. El 27 de juny la junta de Mataró demana el mateix tracte de favor.

Com a tot Europa, la crisi financera s’aguditza i les accions del ferrocarril arriben a valors mínims.

Retorna Narvaez el 4 d’octubre, i per Real Ordre del 20 d’octubre de 1847 es denega l’ajut del Banco San Fernando a la Companyia de Mataró. En canvi, per fí es concedeix no pagar aranzels, i que l’estació estigui a zona militar, i altres beneficis.

La Junta avança en mig de greus dificultats. Per fi s’ha arribat a un acord amb Mackenzie-Brassey, el 18 Octubre.

Però inmediatament tots els membres de la Junta directiva, excepte Biada, dimiteixen, per raons que encara no coneixem be però que podem suposar. Cal elegir-ne una nova en Junta extraordinària del 31 Octubre, que són Josep Bosch i Mustich, Onofre Viada Balanzó, Joan Miret, Jaume Samá i Martí, Josep Barba, Marià Sirvent, Marià Vidal i Merli, i Josep Oriol Estruch Ferrer. Cinc d’ells són d’aquells accionistes que havien salvat la Companyia suscribint gran nombre d’accions.

Aquesta nova Junta aconsegueix avançar en mig d’aquells moments de colapse: el 17 de novembre demana el pagament del 4rt dividend del 10%, el 20 novembre torna a demanar al Govern un tracte de favor del Banco de San Fernando , i el 22 de novembre i firma el contracte amb Mackenzie-Brasey.

Encara es presenta una altra dificultat. Salamanca havia fet servir fraudulentament les accions del ferrocarril d’Aranjuez com a garantia de noves operacions de crèdit amb el banc d’Isabel II. Alguns accionistes, en Junta extraordinària del 19 de desembre, proposen fer una operació semblant: que la la mateixa companyia compri les accions impagades. La Junta directiva els convenç que no. De fet, el 31 de desembre Salamanca serà acusat al Congrés d’haver arruinat el Banco de San Fernando amb la seva fusió amb el de Isabel II i acabarà a l’exili.

En canvi, la Junta demana als accionistes el cinquè pagament d’un 10% de les accions, el 21 de desembre.

Queden per construir les estacions, que no calia que fessin els anglesos. El 18 desembre es subasta la construcció de l’estació de Barcelona (primer intent 13 desembre), i el 3 de gener les altres estacions. L’adjudicació davant notari es fa el 3 i 11 gener.

El 30 gener es celebra Junta ordinaria. Per fi el clima és de confiança, davant les realitats visibles d’avenç.

Quan el ferrocarril de Mataró está en la seva recta final, el 24 de febrer el Govern presenta el Projecte de llei de ferrocarrils del Ministeri de Comercio, Instrucción y obras públicas (creat el 28 de gener de 1847).

Va arribant el material d’importació: locomotores i vagons d’Anglaterra, fustes del bàltic...

La inauguració estava prevista pel mes de maig, però per diverses causes es va anar ajornant.